Collbató, camí de les bateries, monestir
El camí de la Costa de Montserrat era fins al segle XVIII el camí reial per pujar des de la vila deCollbató al monestir.Aquest camí és conegut per diversos noms: camí de la Costa, camí Vell, camí reial de Collbató a Montserrat, camí de les Voltes o camí de les Bateries. Aquest era, sens dubte, el més utilitzat pels romeus i pelegrins que venien de Barcelona i de l’Anoia. Antigament a Collbató existia un servei de cavalleries per pujar els fidels al santuari. Els romeus agafaven una tartana a Martorell que costava sis rals per seient i un cop a Collbató llogaven un cavall per vuit rals, el qual en dues hores els deixava al Monestir. La història montserratina ens diu que sants, reis i nobles feren ús d’aquest camí i, en algunes ocasions, hi transitaren a peu nu.
Durant la guerra del Francès (1808-1814) el camí de la Costa fou escenari de nombrosos enfrontaments militars. En ser un lloc estratègic s’hi instal·laren dues bateries amb nou canons: una al costat de la creu del torrent Fondo on avui es coneix com les Bateries la qual defensava la milícia de Collbató, Esparreguera, Olesa, Abrera i Pierola; l’altra bateria estava on hi havia la desapareguda creu vella dels Escolans (la creu nova és en una punta del Serrat dels Monjos, poc abans del Pla de Sant Miquel).
Aquesta bonica excursió consisteix doncs en seguir l’antiga ruta medieval per pujar a Montserrat per aquesta banda de la muntanya. És un camí que presenta, encara que molt deteriorat,part del seu antic empedrat amb còdols, que facilità un dia el pas dels animals de bast i que travessa unes quantes torrenteres que els aiguats del juny del 2000en van malmetre l’estructura, si bé hi hagué actuacions encertades que ho solucionaren.
L’itinerari, fet el passat dijous 12 de desembre, és dedesnivelltotal fort però enpendent benigne, una mica exigent en algun punt concret, que queda compensat pels amplis giravolts que fa el camí seguint l’orografia de la muntanya. Paisatge molt agradable i variat a mesura que hom va pujant, transcorre quasi sempre per indret solell.Sortint des de Collbató (388 m) o del Pujolet,passa arran del Casalot (restes d’un antic hostal de pelegrins) i una tanca de fusta,puja per la cova de les Bagasses (475 m) i pel Serrat de la Guàrdia travessant torrents i serrats cap a la roca del Llençol (625 m) amb una gran senyera estelada pintada. Segueixla Roca Llisa amb la balconada ran del cingle damunt de Collbató, el cim de les Voltes de Sant Antonio la Costa (712 m) de fort desnivell compensat amb cinc llaçades amb el camí sostingut amb marges de pedra seca. Parada per esmorzar. A peu de camí un forat, que mai m’hi haviafixat, he sabut que és el Pou de Sant Joan o l’avenc petit de Costa Dreta, de només de sis metres de profunditat i deu de recorregut, suficients per esmunyir-s’hi el meu bastó de caminant en intentar fer-lo servir de paraigüer. Impossible recuperar-lo. Sí sabia que d’allà mateix un petit senderó porta al Avenc de la Costa Dreta, de 148 m. de profunditat i de difícil localització.
Després, el Torrent de la Font Seca o de santa Caterina amb la seva antiga cisterna i al cap de pocuna petita baixada al Torrent Fondo que creuem per sobre un gabió de pedres. Reprèn la forta pujada, la darrera, ala zona de terreny rogenc on s’emplaçaren les bateries franceses i les restes del sòcol de l’antiga creu dels Escolans (839 m). I ja el punt més alt de l’itinerari, el Pla de Sant Miquel o dels Soldats (855 m), lloc d’acampada militar i punt estratègic amb important cruïlla de camins, a l’esquerra camí de pujada a Sant Joan i a la dreta per entre la garriga a la Santa Cova. Després la bassai l’ermita de Sant Miquel d’escàs valor arquitectònic amb el seu característic porxo, ien 18 minuts més, baixada al monestir de Montserrat (706 m). I retorn amb autocar per baixar novament a Collbató a recollir els cotxes.
