Per les terres de l’Alta Anoia
Encara era fosca nit quan hem deixat els cotxes a tocar de l’estació de Sant Martí Sesgueioles. Des de l’altura dels Plans de Montgres els molins del parc eòlic feien l’ullet amb llambregades de llum. D’una casa propera, un veí treia a passejar dos gossos que bordaven, però tret d’això no hi havia més senyals de vida. A l’estació, que funciona des de 1917, tampoc hi havia moviment. Aquesta línia uneix l’Hospitalet de Llobregat i Lleida però per aquí només hi circulen tres trens en cada sentit al dia.
Un pendent generalment suau permet salvar els 162 m de desnivell que hi ha fins a la Guàrdia Pilosa, que significa “guàrdia d’un lloc despoblat” i està documentada des de 1039. És un lloc atractiu amb unes vistes formidables, en el qual destaca la presència de l’església de Sant Jaume, de nau única i campanar de torre. A l’interior es conserva un retaule barroc del s. XVII, i a l’exterior s’exposen emmarcades en ferro 7 esteles funeràries de tradició romànica, testimoni de l’antic cementiri. Entorn del carrer Major el nucli de població el constitueix un grapat de cases de pedra restaurades que conserven grans portals adovellats i finestres amb els brancals de pedra picada.
El zumzeig dels molins ens bressolava barrejant-se amb les converses mentre planejàvem fins a Segur, nucli que va ser cap d’una baronia. En documents de 1685 s’esmenta l’existència de 18 cases, si fa no fa les mateixes que s’hi poden comptar ara, degudament restaurades conservant l’estructura i els portals i les finestres originals.
Havent esmorzat, hem pogut visitar el santuari de la Mare de Déu del Puig del Ram, un edifici molt auster de gran valor espiritual per a les gents de la contrada. Aconseguir la clau és privilegis de tenir algú de la família al poble. Però la clau no girava al pany i l’obertura s’ha fet esperar. No hi ha manyans entre nosaltres i la responsable de la maniobra ha sol·licitat el concurs d’un mecànic, que d’això sí que en tenim. Després de molts intents i provatures, una bona empenta amb l’espatlla ha aconseguit obrir la porta.
No li ha quedat clara al cronista la causa de l’incident. La majoria pensa que ha estat cosa de l’aigua i de la humitat que Glòria ens ha aportat en dosis extraordinàries, però, per l’aspecte general de l’interior i les cares que feien els sants que allí munten guàrdia perpètua, tinc per mi la teoria que no estant acostumats a rebre de cop la visita de 38 persones i, de moment, espantats, amb poders inabastables a la nostra comprensió, s’hi han resistit a franquejar-nos l’entrada.
Després de la visita, ha vingut la foto que il·lustra la crònica. A aquelles hores, el desnivell acumulat ja depassava els 200 m. Després, tot ha estat baixar de nou cap a Sant Martí Sesgueioles, on hem arribat 11 km després d’haver sortit. I ara sí, amb la claror del migdia, hem pogut albirar el campanar sense església del s. XV que s’alça al turó partit pel mig. S’havia de fer la via del tren i no hi devia haver més llocs. Pel que fa al campanar, el seu divorci data de finals del s. XVIII, quan es va desmuntar l’església vella per a construir la nova en un altre indret i va quedar allà tot sol i desemparat.
